L’elefant antic, Elephas
(Palaeoloxodon) antiquus (Falconer i Cautley, 1847), és un elefàntid fòssil
quaternari trobat a diferents punts d’Europa, entre els quals cal incloure la península
Ibèrica. A Europa, les restes fòssils més antigues d’aquest elefant corresponen
al trànsit entre el pliocè i el pleistocè (al voltant de 1.800.000 anys
d’antiguitat). Les troballes paleontològiques d’aquesta espècie se succeeixen
al llarg de tot el registre fòssil del pleistocè, fins a la seva desaparició durant
el würmià antic (de 75.000 a 60.000 anys). L’elefant antic visqué a la
península Ibèrica durant el pleistocè, coincidint amb situacions climàtiques
temperades, similars a les actuals de les nostres latituds. Convisqué amb
diferents
espècies de fauna, com altres
elefants, rinoceronts, cérvols, bous salvatges, óssos… i l’home. Ocupà medis
amb un gran desenvolupament forestal, amb espècies comunes avui en dia: pins,
alzines, roures, freixes, oms, faigs, avets, boixos, etc.
L’any 1991, en Manuel Zambrano,
pouaire de les Franqueses del Vallès, trobà unes restes fòssils a Canyamars
(Maresme). El descobriment el realitzà, fortuïtament, durant les obres de
construcció d’un pou de captació d’aigües per a l’Ajuntament de Dosrius. L’any
1994, l’autor de la troballa, cedí les restes fòssils al Museu de Granollers -
Ciències Naturals.
El pou on es va realitzar la troballa
se situa al costat de can Gel, al marge dret de la riera de Canyamars, tot just
abans del seu aiguabarreig amb la riera de Can Rimbles. (Autors: A. Arrizabalaga-J. Bertran)